Vi negre
Vi blanc
Vi rosat
Venda a l'avançada
Vi generós
Vi dolç
Orange wine
Vermut
Champagne
Cava
Prosecco
Lambrusco
Crémant
Moscato d'Asti
Franciacorta
Pet-Nat
Corpinnat
Altres escumosos
Rom
Ginebra
Whisky
Vodka
Cognac
Brandy
Pastis
Tequila
Mezcal
Grappa i aiguardent
Calvados
Licors
Patxarán
Aperitius
Estoigs de regal per a vi
Vins en estoig
Escumosos en estoig
Vi amb copes
Tarjeta regal
Vi sense alcohol
Escumosos sense alcohol
Ginebra sense alcohol
Altres begudes sense alcohol
Aromes
Conservació del vi
Decantadors i airejadors
Identificadors d'ampolles
Llevataps
Servei
Identificadors de copes
Netejadors
Set d'accesoris
Copes de vi
Contactar
Descobrint Dani Martín, director tècnic de Bodega Los Bermejos
L'anomenen "el vinya de l'impossible". I no és una exageració. Conrear a Lanzarote, a les Illes Canàries, és negociar constantment amb el clima, l'aigua i la lògica. Allà, entre forats negres i murs de pedra que semblen dibuixats a mà, treballa Dani Martín, director tècnic de Bodega Los Bermejos, un home que parla de vinyes com qui parla de família. Perquè, en el seu cas, ho és tot una mica...
De pura cepa, mai millor dit. Va néixer a Tinajo, un municipi dins del Paisatge Protegit de La Geria, en una casa on el vi no era tendència ni afició: era pura rutina. El seu pare treballava al camp, encara que durant un temps —empenyat per l'auge del turisme— va canviar la terra per la construcció. Però l'essencial mai no va marxar.
Va créixer entre vinyes i, com sol passar quan la terra crida, va acabar tornant-hi. Va estudiar Enologia a Cadis, va passar per gegants com Vega Sicilia i va recalcar a Los Bermejos per fer pràctiques. I aquí es va quedar. Perquè al final, la cabra tira al monte.
“Un celler és un celler”, diu, “però el que hi ha aquí fora és únic”. I no és una frase feta. Quan penses en Canàries, penses en Lanzarote. Però quan entens el vi, comprens que a La Geria es juga en una altra lliga. Un paisatge esculpit per les erupcions volcàniques i reinventat pels camperols, que van transformar un territori hostil en un vinya única al món.
Entre veremes i arrels
Dani acaba de ser pare, i la baixa se li va acabar just al juliol, quan comença la verema. Sense pausa. Dues criances alhora: la familiar i la professional. I en ambdues hi ha quelcom en comú: paciència, intuïció i molt d'amor. Potser per això el seu discurs s'allunya del manual. Parla més de desaprendre que de saber. De quedar-se amb el “llibre vell” heretat del seu pare i amb els consells de viticultors que porten 70 anys lluitant amb l'illa. Aquí, insisteix, és un altre món. Un on cada cep es cuida com si tingués nom propi.
El vent alís porta aquesta salinitat que després apareix, subtil però inconfusible, en cada glop. Però també castiga. Buja fort, trenca, obliga a aixecar murs semicirculars que protegeixen les vinyes com refugis lunars. I en aquest paisatge extrem, les ceps sobreviuen en peu franc, alienes a la fil·loxera que mai va aconseguir instal·lar-se aquí.
Una ampolla per cep
La joia de la corona és la malvasia volcànica. Una varietat única, amb una mineralitat irrepetible i una producció baixíssima. Amb prou feines una ampolla per cep. Literal. Vins amb aquest punt salí que t'empeny a tornar a la copa gairebé sense pensar-ho.
“Sóc un enòleg malíssim perquè no faig res”, bromeja Dani. Però no cola. Perquè per no fer res cal saber molt. I sentir-ho. Lanzarote no és només volcà; hi ha matisos, microterroirs, sòls que canvien completament el caràcter del raïm. I ell se'ls coneix tots.
Avui, trobar una ampolla de Bermejo en una carta de Nova York ja no sorprèn. I per a Dani no és només un èxit professional; és una petita victòria local. Tot i així, el 80% de la producció es queda a Canàries i les collites continuen sent curtes. Aquí, res no sobra.
El luxe de l'essencial
Fins i tot les ampolles expliquen una història. Amb aquest disseny peculiar que recorda l'oli italià, van ser pensades per destacar, però també per adaptar-se a l'hostaleria i reduir al mínim la petjada de carboni. Aquí tot es mesura. Tot s'optimitza. Perquè el luxe, en aquest context, és l'eficiència.
El canvi climàtic apreta a tot arreu, però aquí es nota abans. Tot i així, Dani ho viu amb naturalitat. És part de la identitat de l'illa. Parla de cultura de l'aigua recordant la seva àvia que bullia patates i aquesta mateixa aigua passava a la veïna per continuar cuinant. Res no es perdia. Tot s'aprofitava. Aquesta mentalitat segueix viva a la vinya.
I és per això mateix que el futur passa per entendre millor l'illa. Provar amb varietats autòctones com la Diego, experimentar amb materials com el formigó o la ceràmica, però, sobretot, escoltar la vinya. Perquè a Lanzarote el vi no es força. S'entén. I Dani Martín sembla tenir clar l'idioma.
