Descobrint Montxo Martínez, director tècnic i enòleg de Vivaltus
“Més raïm, menys drames”. La samarreta, tan senzilla com contundent, no deixa indiferent a ningú. El seu propietari va importar la idea d'Argentina, un país al qual ha viatjat per fer múltiples veremes i on cada collita es celebra amb un disseny nou. Va copiar el costum perquè encaixava perfectament amb la seva visió del vi, centrada en la naturalitat, la curiositat i, com bé diu la seva samarreta, sense dramatismes.
Ens endinsem al celler i descobrim que porta una bena en un dit. No és una posada de veremador heroic, sinó el resultat de tallar-se amb un ganivet mentre ens preparava unes maduixes per a la benvinguda. Un detall senzill que demostra la calidesa i l'entusiasme amb què rep a qui travessa la seva porta.
Després ens condueix fins al que ell anomena, amb un somriure, “la meva capella sixtina”. És la seva zona de relax, però també el seu laboratori on busca alternatives a la fusta. Tot un atreviment en una denominació com Ribera del Duero, on la bóta de roure de 300 litres sembla haver exercit durant dècades una mena de poder omnipotent. Ell, però, no renega de la fusta. Simplement no vol que sigui protagonista.
Escoltar el territori de la mà d'un mestre
El projecte neix de l'impuls del Grup Yllera, saga familiar vinculada a l'elaboració de vi des de fa generacions, pionera a Rueda des dels anys 70 i present a la Ribera del Duero des dels anys 80. El 2015 va sorgir l'oportunitat d'adquirir a Curiel de Duero una edificació que havia quedat inacabada i que mai havia arribat a elaborar vi, ja que només comptava amb la infraestructura bàsica i els dipòsits. La intenció era clara, fer un gran vi, i per a això van contactar amb Jean-Claude Berrouet. L'històric creador de Petrus va acceptar la proposta després de meditar-ho bé, fidel a la seva filosofia de col·laborar amb un sol celler per país.
En aquest camí, Berrouet es va convertir en una figura fonamental per a Montxo, transmetent-li una filosofia tan senzilla com exigent, centrada en emocionar sense perdre mai l'essència de l'origen.
Quan va arribar a Vivaltus, l'enòleg francès va començar per escoltar. Per a això, va comprar vins de diferents zones i anyades per comprendre el territori i va trobar una clau determinant. Va notar que en algunes elaboracions la fusta dominava de manera absoluta, mentre que en altres cedia el protagonisme. La recerca residia precisament aquí.
“Jean-Claude és com un alquimista”, explica Montxo. I no és una exageració. Durant quatre intenses jornades són capaços de tancar-se a treballar els ensamblatges, olorar els vins fora de context i debatre fins a trobar la combinació adequada. Un procés viu que tornen a redefinir un any després, demostrant que a Vivaltus res no està escrit en pedra.
Vinyes, celler i gent
Tota la filosofia de Vivaltus es sosté sobre tres pilars clars: les vinyes, el celler i la gent.
Les vinyes són el gran punt de partida i la veritable ànima de Vivaltus. En lloc de buscar una única finca homogènia, el celler ha articulat la seva identitat seleccionant meticulosament parcel·les de vinya vella situades a una altitud d'entre 840 i gairebé 1.000 metres. És en aquestes cotes elevades, en paratges històrics situats en municipis com Fuentenebro, Anguix o la zona d'Atauta, on la vinya de Vivaltus troba la seva frescor distintiva. Aquest mosaic de sòls (sorrencs, argilosos i calcaris) i la diversitat de microclimes permeten a Montxo modelar un ensamblatge complex i equilibrat. Per a ell, l'altitud no és només una dada tècnica; és el propi ADN del projecte, l'eina que els permet fugir de la concentració excessiva i extreure l'expressió més elegant i pura dels seus raïms.
El celler és l'espai on aquesta matèria primera es respecta i s'explora. L'experimentació continua a la sala de criança, on només un 10% dels recipients són alternatives a la fusta, com silox, vidre o gerres. Encara que sigui un percentatge petit, representa una clara declaració d'intencions i explica per què s'atreveixen fins i tot amb blancs de guarda, demostrant que l'albillo de la zona té una gran capacitat d'envelliment.
I, finalment, la gent. La part humana que connecta el passat amb el futur. “Hem de deixar als nostres fills les vinyes millor que com ens les van deixar els nostres pares”, resumeix Montxo per explicar una forma de treballar centrada en la sostenibilitat i en el patrimoni vitícola. D'aquesta mateixa dimensió humana neixen les aliances entre famílies, l'aprenentatge en xarxa després de les seves estades internacionals a Mendoza i el reconeixement que ha rebut com a millor enòleg en els premis de Tim Atkin per a Rueda.
Un guardó que li fa il·lusió, però del qual prefereix no atribuir-se tot el mèrit. Abans que de si mateix, parla del seu pare, de qui va aprendre tot el que sap, i dels viticultors del seu poble, a qui admira tant com als grans noms internacionals del vi.
Perquè per a ell, el treball enològic és sempre col·lectiu i en contínua evolució. “Anem millorant, però el millor vi està per arribar”. Una frase que, més que una promesa, és tota una forma de vida.