De bisbes i matrimonis comença la història, i és que a Montalcino, a la Toscana (Itàlia) les nissagues familiars s'escriuen amb tanta solemnitat com els actes notarials del Vaticà. Primer va ser Fabius de’ Vecchis, bisbe amb ambició de pedra i eternitat, qui el 1672 va manar aixecar un palazzo en aquestes turons. El seu llegat, pensava, quedaria gravat per sempre en murs i escuts episcopals.
Però el temps va reescriure el destí del lloc. Després de l'Església, va arribar la noblesa laica: el palazzo va passar, per matrimoni, a mans de la poderosa família Ciacci i, més tard, als Piccolomini d’Aragona. D’aquests dos cognoms, el nom del celler.
I quan semblava que la història quedaria atrapada en sang blava, va arribar el gir modern. A finals del segle XX, el testimoni el va prendre la família Bianchini, que no va heretar títols, sinó quelcom més ambiciós: visió. Van respectar les parets, sí, però no els dogmes enològics. On altres repetien tradició, ells buscaven propòsit. I poques ho representen amb tanta claredat com aquest Brunello di Montalcino.
Aquí no hi ha trucs ni artificis: només sangiovese vinificat amb respecte quirúrgic. Fermentació en dipòsits d'acer inoxidable a temperatura controlada i, després, l'espera. Més de 24 mesos en grans bótes de roure d'Eslavònia, entre 20 i 75 hectolitres, on el vi respira, s'assossega i aprèn. Finalment, el darrer gest d'humilitat i paciència consta de 8 mesos en ampolla abans d'enfrontar-se al món.
El resultat és un Brunello di Montalcino en la seva forma més essencial: amplitud sense exageració, estructura sense rigidesa i aquella fruita sòbria i profunda que no necessita exhibir-se per imposar-se. Un vi que parla fluixet, però es queda llarg. Perquè al final, en aquestes turons, la història s'escriu en pedra... però la memòria perdura en la copa.