Viticultura industrial i viticultura tradicional

“El vi neix a la vinya” és una d’aquelles frases que escoltem sovint quan anem a visitar un celler. Abans de conèixer com s’ha elaborat un vi, cal saber d’on procedeix. Per això analitzarem quina ha estat l’evolució del paisatge vitivinícola a Espanya des de la implantació de l’agricultura industrial.

agricultura

Vinyes by SOPHOCO (CC by 2.0)

L’agricultura industrial es va desenvolupar massivament després de la segona guerra mundial a causa de la necessitat d’aliments per abastir una població amb escassos recursos. Igual que l’agricultura, la tecnificació de la viticultura s’inicia a finals dels anys 40, tot i que no arriba a Espanya fins a la dècada dels 60.

Segons la FAO (Food & Agriculture Organization), “l’agricultura industrial se centra en el cultiu massiu de productes alimentaris per al seu consum per part de l’ésser humà. Comporta un alt nivell de tecnificació i necessita una alta inversió de: capital, energia i recursos naturals i artificials. Normalment requereix de treball extern i assessorament per part d’especialistes”.

Els estats van promoure la industrialització del sector, introduint tècniques de reg, fertilitzants i herbicides químics i maquinària. A més, els clons més productius es van anar introduint a les vinyes de les grans regions, substituint en alguns casos les varietats autòctones. La industrialització va comportar també l’homogeneïtzació dels processos, l’abonament sistemàtic i el tractament químic regular perquè la vinya no patís cap tipus de malaltia i així es pogués assegurar la collita.

L’ús massiu d’adobs i fertilitzants va fer augmentar la producció a finals dels 60, fet que va propiciar l’aparició de grans cellers industrials. Aquestes podien elaborar una gran quantitat d’ampolles, fet que va generar una economia d’escala i una concentració pel que fa a nombre de cellers.

El procés d’industrialització del sector, i del mercat en general, va donar lloc al fet que en zones rurals de tradició vitivinícola com són el Priorat, Gredos, Ribeira Sacra o Bierzo (amb una orografia complicada i difícil de mecanitzar) s’abandonessin les vinyes o no es desenvolupessin tant com altres regions espanyoles: la Manxa, la Rioja i Castella Lleó.

A partir dels anys 90, quan la viticultura predominant era la industrial, vinyaters amb ganes de recuperar el caràcter i la identitat de les regions van tornar a rescatar pràctiques tradicionals, incorporant el coneixement tècnic adquirit en els anys de la industrialització.

L’agricultura tradicional és un sistema de producció basat en el coneixement i pràctiques ancestrals que han estat desenvolupades al llarg de la història. Es realitza en superfícies no molt extenses per observar millor les plantes i així poder anticipar-se a futures malalties. La fertilització del sòl tampoc es fa d’una manera sistemàtica i cada any s’analitzen les possibles mancances que puguin tenir les plantes. D’ella deriven l’agricultura ecològica i biodinàmica.

Moltes de les zones que es van anar abandonant ara són les abanderades dels vins espanyols. Zones emergents que van creixent basades en una agricultura tradicional i sostenible, com Comando G a Gredos, Raúl Perez i Ricardo Palacios al Bierzo, Sara Pérez i René Barbier al Montsant-Priorat, 4 Kilos a Mallorca i els projectes de recuperació en zones remotes de Tenerife que té l’equip d’Envínate. També a les grans zones com a Ribera del Duero, amb gent com Jorge Montsó de Dominio del Águila o a la Rioja amb Roberto Olivan, busquen tornar a la identitat del territori a una petita-mitjana escala.

Avui en dia conviuen els dos tipus de viticultura. Hi ha una retroalimentació entre elles, que aporta coneixements i intenta que la viticultura industrial es realitzi d’una manera més sostenible, disminuint la utilització de productes químics i intentant realitzar una viticultura integrada.

Esta entrada fue publicada en Elaboració del vi and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari